Cementiri de Sant Andreu
(Barcelona | Porta - Barcelonès)

Cementiri inaugurat el 1834 per l'alcalde de Sant Andreu, Josep Baucells. Substituïa el vell recinte de l'aleshores poble de Sant Andreu del Palomar. Amb l’agregació de la vila a Barcelona, el recinte funerari va passar a ser un equipament suburbà, perdent el seu caràcter propi. Va patir diverses reformes i ampliacions: 1863,1899,1919, 1927,1939, 1956, 1965...organitzant-se finalment en sis sectors en una planta trapezoidal. La necessitat d'espai va acabar derivant en una alta densitat constructiva i un creixement desordenat, fet que es replica, a l'engròs, al mateix barri de Porta, el qual neix urbanitzant els terrenys adjacents al recinte mortuori.

La tipologia d'aquest respon en part al de cementiri en pla i en part al cementiri de muntanya, comunicant-se entre elles mitjançant rampes i escales.

El 1927 es va inaugurar l'entrada actual que dóna al carrer dels Garrofers, obra d’Agustí Domingo Verdaguer. Allà s'hi allotja un Sant Andreu d'alabastre, obra d'Antonio-Ramón González, de 1957, que havia d'anar a la capella. Del disseny de la porta d'entrada corresponent a la reforma de 1863, només en resta la seva representació en els títols de propietat de les sepultures.

Concentra diversos panteons monumentals i sepulcres de famílies importants del districte, sobretot en els departaments primer i segon, els més antics. El primer denota una clara inspiració en l'obra de l'arquitecte Ginesi al cementiri del Poblenou.

El segon sector allotja dos hipogeus de categoria superior, dos cossos singulars dissenyats com a arcs triomfals, obra de Pere Falqués, que segueixen el model del Legado de Juan Rialp, que ell mateix havia alçat al primer departament. Comprenen cinc arcades, més ampla la central, separades per pilastres i un entaulament, amb onze cippus cadascun. Aquí mateix, visible des de l'entrada, hi ha la capella de Ramon Térmens, de 1955, que aprofita part de l'estructura projectada per Falqués i Juli Fosa el 1904, però acaba abandonant el classicisme per apropar-se a la modernitat europea de llavors, de filiació escandinava. Sota, conté la cripta del Col·legi de Rectors. De planta octogonal, s'eleva sobre el terreny, damunt dels hipogeus que l'envolten. Amb una estructura de doble anell -l'exterior vidrat i l'interior, d'arcs rodons peraltats-, una llanterna amb finestres i una coberta de piràmide truncada esglaonada amb lluernes, l'efecte de transparència i lluminositat és total. Aquest hauria estat superlatiu si s'hagués acabat l'obra com volia l'arquitecte: amb el treball minuciós dels millors materials i, sobretot, la pintura daurada combinada amb el marbre, a l'interior.

En el departament tercer trobem com a element destacable la creu de terme, còpia d'una gòtica del segle XVI que estava situada al carrer Major. N'existeixen dues més, bessones d'aquesta, una d'elles probablement amb la corona de la peça original.

Aquí mateix es localitza el Panteó del Soldat, per als militars franquistes sense recursos, de 1940, obra de Juan Gordillo i Miquel Niubó. És un altar amb baranes laterals i dues criptes amb nínxols a costat i costat d'un camí, envoltats per un tancat amb reixa de ferro, custodiat per l'escultura d'un soldat, atribuïda a Frederic Marès.

Entre els sectors tercer i cinquè s'alça un campanar. És obra de Ramon Térmens, projectat el 1956. Construït en formigó armat, evocació d'un coet o potser d'un xiprer com els que l'envolten, segons diverses hipòtesis, però amatent, de nou, a l'arquitectura contemporània europea del moment. S'aixeca sobre una plataforma esglaonada octogonal, amb quatre peus inclinats que formen la base i està cobert de palets de riu. Algunes fonts es refereixen a aquest com a monòlit en record d'un accident al port.

Al departament quart se situà el primer recinte lliure que hi hagué, després destinat a ampliar el recinte catòlic, i, tocant al departament sisè, el pavelló d'higiene, de línies clàssiques, obra d'A. Domingo, acabat el 1927.

El cinquè és una ampliació de R. Térmens, de 1956. El sisè, d' A. Domingo i de 1939, en principi per a protestants i no-nats, és el recinte lliure que acaba destinant-se també a la comunitat jueva. És el segon espai que se li dedicà a Barcelona, després del del cementiri de Les Corts.

Anirem veient diversos exemples dels estils vigents al segle XIX i XX en panteons i sepulcres. Del modernisme: Fábrega (Fossas), Santaló (escultor Planas), Oriol (Cordomí), Vintró (Cordomí), Fusté (Graner), Giraudier (de Miguel), Martí Rius (Bayó) i Benguerel (Vilaseca). Del noucentisme: Martín-Oliva (Mora), Ramos (Paradell i Mora), Gallarda (Albareda), Martí (Albareda), Regàs (escultor Ventura); amb to neogòtic, Guardiola (VIñals) i Palés (Darder i Casadó); amb to "sezession", Rivera (Vilaseca) i Valls (escultor Clarí), eclèctics romàntics: Fabra (Granell Mundet) i Guix (Granell Mundet). Altres destacats són: Duran, Puig, Escriu, Cortinas, Cendra, Florit, Servat, Ignasi Iglésias...

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí