Escultura catalana. Segona meitat del segle XIX. L'esclat del Realisme 

Albert Esteves

A mitjan segle XIX l’escultura catalana dona un tomb radical amb l’aparició en escena dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana, l’empenta i la influència dels quals va ser extraordinària. Formats a l’escola de Llotja, on encara van poder rebre les lliçons de Campeny, i ben relacionats amb els grans introductors de les teories romàntiques a casa nostra, com els germans Milà i Fontanals, la seva obra es caracteritzarà per un accentuat detallisme realista i un extraordinari domini de la tècnica, la qual cosa donarà com a resultat -en paraules de Judit Subirachs- exemples d’una tendència naturalista suscitada per la recerca d’un estil propi, que cristal·litzarà a l’època de la Restauració, als any setanta del segle XIX. Per a Fontbona, el convencionalisme d’arrel neoclàssica, patent fins i tot en els escultors d’escola romàntica, havia desaparegut del tot en l’obra dels Vallmitjana, per donar pas a un realisme directe, sobri, no premeditat.

Per altra banda, escultors de la mateixa generació dels Vallmitjana van triar Madrid com a destí artístic, atrets pel dinamisme de la capital d’Espanya en l’erecció de grans monuments commemoratius o d’arquitectura pública que requeria la participació d’escultors de renom. És el cas de Joan Figueras, d’Andreu Aleu, un escultor d’arrel romàntica que a Catalunya va deixar el popular Sant Jordi del palau de la Generalitat, de Tomàs Alcoverro o de Jeroni Suñol. Tots ells palesen un estil qualificat sovint com de transició, amb una producció híbrida en la qual conviuen obres de tradició acadèmica amb altres d’esperit romàntic o realista. Cap d’ells, però, assolí el nivell de qualitat i la influència dels Vallmitjana.

Pel que fa a Catalunya, el realisme eclecticista germinarà, als anys setanta i vuitanta, amb la plèiade de deixebles que van passar pel taller dels Vallmitjana, molts d’ells escultors de gran talent corresponents a dues generacions, els darrers dels quals es confonen ja amb els primers modernistes. Entre els més destacats de la primera onada hi ha les figures de Joan Roig Solé (el de la Senyoreta del Paraigua) i Rossend Nobas (el de l’estàtua de Rafael de Casanova). I després d’ells, Manuel Fuxà (el de l’estàtua de Clavé), Josep Reynés (el de la Font dels Nens) i Rafael Atché (el del monument a Colom). Un cas apart és Agustí Querol, un gran estatuari que va triomfar a Madrid on va fer obres de gran format, ja en ple període modernista.

En paral·lel a l’escultura commemorativa o vinculada a grans edificis monumentals (l’impuls de l’Exposició Universal de Barcelona, de 1888, va ser determinant en aquest aspecte), també el gènere anecdòtic -igual que va passar amb la pintura- va gaudir d’una enorme demanda per part d’una burgesia emergent delerosa de guarnir les seves noves mansions. Així, petites figuretes de terracota o de bronze de temàtica costumista van sorgir també de les mans de tots aquests escultors, assolint en algunes d’ells altíssims nivells de qualitat artística.

Principals artistes

Andreu Aleu (Tarragona, 1829 – 1900)

Venanci Vallmitjana Barbany (Barcelona, 1826 – 1919)

Agapit  Vallmitjana Barbany (Barcelona, 1832 – 1905)

Joan Samsó (Gràcia, Barcelona, 1834 – 1908)

Josep Alcoverro (Tivenys, 1835 – 1908)

Joan Roig Solé (Reus, 1835 – 1918)

Rossend Nobas (Barcelona, 1838 – 1891)

Jeroni Suñol (Barcelona, 1839 – 1902)

Manuel Oms Canet (Barcelona, 1842 - 1889)

Francesc Font Pons (Barcelona, 1848 – 1931)

Josep Reynés (Barcelona, 1850 – 1926)

Manuel Fuxà (Barcelona, 1850 – 1927)

Agapit Vallmitjana Abarca (Barcelona, 1850 – 1915)

Rafael Atché (Barcelona, 1851 – 1923)

Pere Carbonell (Sarrià, Barcelona, 1854 – 1927)

Eduard Batiste Alentorn (Falset, 1855 – 1920)

Torquat Tasso (Barcelona, 1855 – 1935)

Agustí Querol (Tortosa, 1860 – 1909)