Portades a les esglésies del Maresme
Albert Esteves
A partir de la tercera dècada del segle XV, Catalunya inicia un període de represa econòmica i comença a superar la profunda crisi del segle anterior i les repercussions de la guerra civil del temps de Joan II. Fruit d'aquesta represa, que coincideix en el temps amb el regnat de Carles I, és l'inici de noves esglésies a molts pobles de la comarca: l'església vella de Sant Andreu de Llavaneres (1508), Sant Genís de Vilassar de Dalt (1511), Sant Martí d'Arenys de Munt (1514), Sant Julià d'Argentona (1517), Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius (1526), Sant Feliu de Cabrera de Mar (1540).
En tots aquests temples l'esperit gòtic perviu encara amb tota la seva plenitud, tant pel que fa a l'estructura com a la morfologia. Una bona prova d'això són les portalades, projectades totes elles amb una sorprenent semblança.
Es caracteritzen per tenir la llinda recta, monolítica, en general nua o amb un petit escut com única ornamentació. Els brancals estan formats per fines nervadures, amb capitells esculturats amb bustos humans i animals fantàstics, o bé amb formes vegetals. Damunt la llinda hi ha el timpà, semicircular o lleugerament apuntat. Els relleus i escultures que els omplien s'han perdut en la seva major part o bé són d'època moderna. En el cas d'Arenys de Munt hi ha una rèplica de la imatge de Sant Martí, obra de Joan de Tours, destruïda el 1936. Al voltant del timpà es perfilen les arquivoltes, lleugerament conopials, com a continuació de les nervadures exteriors dels brancals. Amb tot, hi ha algunes solucions més simplificades, com la d'Argentona o la de Dosrius. En aquest darrer cas, el timpà és una petxina, solució que també trobem a l'Hospital de la Santa Creu, de Barcelona, construït uns anys abans, o a la Torre Vella de Badalona. Finalment, una part important de l'esquema ornamental s'estableix al voltant de l'arquivolta exterior, amb relleus en forma de fulles amb els extrems ondulats (frondes) i un floró central que sol estar coronat amb la imatge de l'arcàngel Sant Miquel (Arenys, Vilassar, Llavaneres).
A partir de mitjan segle XVI, coincidint amb l'accés al tron del rei Felip II, arriba al Maresme l'alenada renaixentista que ja havia deixat la seva empremta a altres indrets de Catalunya unes dècades abans. El primer exemple, i de fet un dels més remarcables de la comarca, el trobem a la portada de Santa Maria de Pineda, obrada per Joan de Tours. Es pot relacionar molt clarament amb altres portals com la Torre Vella de Badalona, la Casa de l'Ardiaca de Barcelona, o la Torre Pallaresa, de Santa Coloma de Gramenet. Totes elles responen a un esquema comú: llinda monolítica, pilastres decorades amb grotescs, capitells fantasiosos i coronament amb timpà, que pot ser triangular o semicircular. La portada de Pineda té la particularitat de que la llinda no està ornamentada sinó que duu inscrita la crònica de l'atac corsari que va patir la vila l'any 1545.
Aquest esquema, clarament renovador, mantenia encara un cert substrat goticista, i no va tenir continuïtat a la comarca. L'estil que s'anirà imposant és el portal "a la romana", més classicista, més sobri i de línies més pures (veure fotografia 2). El primer exemple al Maresme és la portada de Sant Martí de Teià, encarregada a Antoni Mateu l'any 1574. Està flanquejada per dues columnes sobre pedestals, de fust estriat, i capçades amb capitells composts, que sostenen un entaulament amb frontó triangular. Una composició gairebé calcada és la que segueixen les portades de Sant Cebrià de Vallalta (1577) i de Sant Vicenç de Montalt, aquesta darrera obrada per Pierre Dalquer l'any 1598.
Convencionalment, s'ha establert que l'etapa renaixentista s'allarga a Catalunya fins l'any 1625. Tanmateix, durant les primeres dècades del segle XVII, sobre aquest substrat renaixentista comencen a emergir símptomes inequívocs d'un canvi de tendència, els primers avisos de l'arribada del barroc. En aquest marc es construeix, l'any 1611, la portada de Sant Feliu d'Alella, el darrer exemple del renaixement al Maresme o, potser, el primer del barroc.
Després de la davallada del segle XVII, i ja desaparegut el perill de la pirateria, el Maresme comença a recuperar població de manera intensa. Tant és així que, a mitjan segle XVIII, les velles esglésies medievals resulten insuficients i, animats per la represa econòmica, molts pobles inicien la construcció de nous temples, sempre dintre dels paràmetres estètics d'un barroc encara vigent a l'època. La característica comuna d'aquestes esglésies és l'austeritat de les seves façanes, on gairebé l'únic element destacat és la portalada.
Els primers exemples els trobem a Vilassar de Mar (1745), del qual només es conserva el campanar i la portalada, i a Calella, obra del vigatà Josep Morató (1756). Al darrer terç de segle podem esmentar l'ampliació de l'església d'Arenys de Mar, duta a terme per Josep Mas, (1774-84), la de Malgrat (1783) o la de Tordera (1803).
Tot i les notables diferències que podem observar en el programa escultòric de cadascuna d'elles, i tenint en compte que entre la primera i la darrera han passat setanta cinc anys, podem afirmar que la composició i els referents estètics són comuns. L'esquema que es repeteix en totes elles és el d'una porta, relativament gran, flanquejada per pilastres que sostenen un entaulament, l'element central dels qual és sempre la fornícula on s'allotja la imatge del sant patró. A partir d'aquí hi ha tota mena de variants. La porta pot ser rectangular o bé d'arc escarser, les pilastres cilíndriques o quadrangulars, el frontó, si hi és, pot ser interromput per la fornícula o envoltar-la del tot, i el programa ornamental, en general modest, admet influències diverses, però sol apartar-se ben poc del classicisme sobri de referència francesa.
