Cèsar Martinell. Les catedrals del vi i de l'oli
Les comarques tarragonines han estat una terra fèrtil per a l’arquitectura modernista catalana. Allà van veure la llum Antoni Gaudí, Joan Rubió i Bellver, Francesc Berenguer, Josep Maria Jujol, entre d’altres arquitectes menys coneguts, i figures més allunyades del Modernisme però no menys transcendentals en la història de l’arquitectura catalana, com Josep Domènech Estapà. Amb ells va conviure i es va formar un arquitecte de difícil etiquetatge, Cèsar Martinell Brunet (Valls, 1888 – Barcelona, 1973), que va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1916, quan el Modernisme exhalava els seus darrers sospirs i la jove Mancomunitat de Catalunya abraçava amb entusiasme l’ideari renovador dels noucentistes.
A Cèsar Martinell se’l qualifica en general de noucentista¹, i és un epítet adient si ens atenem a la globalitat de la seva obra i, molt especialment, a la seva actitud vital, més enllà dels seus projectes arquitectònics. Però també se’l inclou sovint entre els arquitectes modernistes, tot i que ni per generació ni per trajectòria professional li correspondria. Tanmateix, seria erroni afirmar que Martinell és un dels arquitectes més rellevants del Modernisme català? En absolut. Ho és, sense cap dubte, sempre que ens cenyim a l’obra, d’altra banda ingent, que va dur a terme entre 1918 i 1924, majoritàriament vinculada al món cooperatiu agrari. És en aquest terreny i en aquest període que Martinell excel·leix com el més destacat epígon d’un estil que és capaç d’adoptar, sense complexos, tant des del punt de vista formal com estructural. Tot el que fa després, quan -de grat o per força-, es dilueix dins l’atmosfera dominada pel monumentalisme encartonat que imposava el Noucentisme, es pot qualificar d’irrellevant, malgrat la seva innegable aportació en els camps de la restauració patrimonial i la historiografia aplicada a l’arquitectura.
A partir de 1918, i durant poc més de sis anys, Cèsar Martinell projecta gairebé una cinquantena d’edificis agraris: majoritàriament cellers, molins d’oli, farineres o magatzems. La seva monumentalitat, especialment els seus interiors diàfans amb grans arcs parabòlics, ha fet que molts d’ells hagin estat qualificats com a “catedrals del vi”. En aquestes obres, Martinell recull el mestratge de Gaudí -amb qui va entrar en contacte en la seva etapa formativa- i de Rubió i Bellver -amb qui va treballar tot just llicenciat-. Del primer adopta l’arc parabòlic com a element estructural, en substitució de les tradicionals encavallades de fusta, un fet determinant per aconseguir unes naus ben dimensionades utilitzant una tècnica econòmica i altament eficient. Del segon recull l’estètica del maó vist i les seves infinites possibilitats ornamentals, en combinació amb el paredat llis i la pedra natural.
El resultat -diu Raquel Lacuesta- és “una arquitectura sense trampes (...) amb l’ús dels materials en la seva aparença i aprofitant al màxim les possibilitats constructives i plàstiques. Els aspectes ornamentals són, doncs, una conseqüència d’aquest ús racional, i en cap moment (llevat de les puntuals aplicacions de ceràmica) Martinell no emmascara les seves estructures amb afegits o revestiments superflus”².
Si bé l’adscripció estilística d’aquestes obres al Modernisme admet poca discussió -el mateix arquitecte es declarava seguidor de Gaudí i Domènech i Montaner-, cal ressaltar que la seva preocupació pels aspectes tècnics vinculats a la funcionalitat de l’edifici i, en general, la voluntat manifesta de dignificació de l’arquitectura rural -des de la racionalitat però també des de la monumentalitat- s’incardinen amb el programa regeneracionista i civilitzador de la generació noucentista a la qual inevitablement pertany. Tampoc és aliena a aquest esperit la seva vocació per entroncar amb l’arquitectura popular del país, especialment en un entorn rural on aquesta empremta és força més tangible. D’aquí que els seus dipòsits d’aigua s’alcin damunt dels teulats a la manera que ho fan els campanars de les esglésies. I d’aquí que moltes de les façanes d’aquestes “catedrals” ens evoquin les arquivoltes ogivals i les traceries de l’arquitectura medieval.
Noucentista o modernista tardà, si ens atenem al conjunt d’edificis agraris que constitueixen la seva singular aportació a la millor arquitectura del país, Cèsar Martinell és, sobretot un arquitecte eminentment gaudinista. En paraules de Daniel Giralt Miracle: “no pas perquè tractés d’emular l’obra del seu mestre, sinó perquè entengué els propòsits que movien Gaudí, el seu afany d’innovació, el seu esperit de recerca, tot plegat sense renunciar a una tradició i a una formació de les quals se sentien deutors”³.
Albert Esteves, 2021
- En aquest sentit, la Real Academia de Historia el descriu com a “figura representativa del Noucentisme” i Raquel Lacuesta, fent referència a la seva tasca divulgativa, el defineix com “activista del Noucentisme”. Fins i tot Eugeni d’Ors li dedicà una de les seves gloses. D’altra banda, les seves conviccions polítiques van ser marcadament conservadores, convertint-se en un dels principals dirigents d’Acció Popular Catalana, sucursal de la CEDA.
- <<César Martinell>> . Raquel Lacuesta / Josep I. De Llorens. COAC. 1998.
- <<Cèsar Martinell, exemple i lliçó>>. Daniel Giralt Miracle. Article a la revista del Centre de Lectura de Reus. Núm. 255. 1974
