Tipus | Edifici residencial |
Període | Segle XVI-XVII |
---|
Estil | Renaixement |
Situació |
Carrer Major, 25 |
Interès | Especial interès |
---|
Protecció | Bé cultural d'interès nacional (BCIN) |
Casal senyorial situat damunt del portal del Pardo, un dels cinc que tenia el clos emmurallat del Vendrell a l'edat mitjana. Està documentat des de 1518, quan era propietat de Bernat Nin, membre d'una de les més poderoses nissagues locals a l'època. Va ser el seu fill, Lluís Nin, qui va encarregar la reforma renaixentista de la casa, l'any 1527. Una nova reforma seria efectuada l'any 1623. La sala que hi ha damunt el portal es denominava "la cambra dels patrons" ja que s'hi hostatjaven els capitans dels vaixells que feien escala al municipi.
L'edifici és un magnífic casal renaixentista, amb una galeria a base d'arcs carpanells lobulats i diversos finestrals amb entaulament, bellament esculpits. Una part de la façana està embellida amb esgrafiats barrocs, de l'any 1786, quan la casa pertanyia a Jean-Baptiste Aubert i a la seva esposa, Gertrudis Trillas. Actualment allotja la Fundació Apel·les Fenosa.
Salvador Caralt i Salvó ens proporciona la següent informació:
En un capbreu existent a la Corona d'Aragó de 1563 es fa referència a una propietat de Bernat Nin, negociant (mercader). Faig a mans el text transcrit de l’esmentat capbreu, en ell es fa referència a la data en què es va pujar encara un pis la torre i es va rematar amb el penell que actualment ostenta. La torre quadrada que queda a la dreta i no surt a la fotografia és possible que fos de l'antiga muralla i adossada a ella hi ha una capella que té la casa pairal, ignoro a quin sant està dedicada (podria ser sant Lluís o Sant Bernat que són els noms més corrents de la família, però això ja és senzillament especulació, s'hauria de contrastar amb la fundació Apel·les Fenosa)
“Te i posseheix tot aquell alberc de abis fins en alt ab taulades y sobreposats y ab corrals contiguos ab entrades y eixides, al carrer vulgarment dit del Pou, lo qual alberc ultimament es estat den Luis Nin, son pare qui aquell ha construit y feta una torra debaix la qual esta lo portal de la dita Vila y abans fonc de Barnat Nin qº de dita vila qui capbreva aquell en lo capbreu jurat de dita vila fet lany mil cinc cents y devuit rebut y testificat en poder de mossen Berenguer Constanti prevere per auctoritat apostolica confirmada per lo Señor Rey notari publich” .
Referent al nom del Pardo, he de fer esment que es tracta d'un fill de Bernat Nin que es deia Francesch i en els llibres de bateigs apareix en una partida de baptisme (no recordo si com a pare o padrí) amb aquest renom Francesch Nin, dit lo Pardo, possiblement pel color de la pell o del cabell.
Cap a finals del s. XVIII, concretament el 14/11/1797 va tenir lloc el matrimoni de Pere Vidal Morgadas del Vendrell, provinent de la casa Vidal de la Juncosa, familiars del Sant Ofici amb la filla del cònsol de sa Majestat Cristianissima a Barcelona Felicias de Aubert de Serrat, de Barcelona. No sé si en aquest moment precís la família Guimerà ja havia comprat la casa i portal, crec recordar que estaven negociant la compra, d'això vaig tenir a les meves mans l'acord o precontracte de compra. Sí que hi ha una altra casa important "Cal Galofré" o "Cal Carner", però és pel primer nom que és coneguda per la gent del Vendrell (encara que hi ha qui diu Cal Golofre), prop del portal del Pardo, aquesta casa va hostatjar a Ferran VII a la tornada de França i els va concedir el dret de posar una cadena a la seva porta. La casa havia estat l’habitatge del ministre d'Hisenda de la II República, Jaume Carner i Romeu, avi de Joan Raventós i Carner. Per tant el nom del propietari francès François Aubury seria més correcte Aubert. Crec que de la família Vidal va acabar en mans de la família Galofré que van morir tots solters excepte una noia que es va casar amb un manescal o veterinari i ferrer anomenat Llotgari Carner i Mercader que procedia d'Ódena, i aquí comença la nissaga dels Carner/Carné, ja que van arribar dos cosins i com que la correspondència de l'un a vegades la portaven a l'altre van decidir que un dels dos hauria de treure's la "r" final i així no hi hauria confusions i el pastisser es va treure la "r".