Llotja de Mar
(Barcelona | Pla de Palau - Barcelonès)

La primitiva llotja barcelonina va ser, probablement, un simple porxo, edificat entre 1352-57 molt a prop del mar. Malmesa per les ones i algun atac naval, va ser substituïda per la llotja gòtica, una gran sala tancada construïda entre 1380-92, damunt la qual es va alçar (entre 1457-59) el saló del Consolat de Mar. Alhora, es va fer l'hort dels tarongers i es va construir la nau col·lateral, adossada al saló gòtic.

L'any 1771, durant el regnat de Carles III, la Junta de Comerç de Barcelona va recuperar la titularitat de l'edifici -que des de 1714 pertanyia a l'estament militar- i va emprendre les obres d'ampliació i reforma que es van allargar més de tres dècades. El nou edifici va ser construït en estil neoclàssic, tot respectant la gran sala gòtica. Les obres van ser dirigides per Soler Faneca des del 1774 i van ser acabades pel seu fill, Tomàs Soler i Ferrer, el 1802.

La façana principal, d'estil afrancesat, és situada a la plaça de Palau. Presenta un atri toscà cobert amb voltes i un pòrtic alt de columnes jòniques amb frontó. És remarcable el pati interior, ornat amb escultures neoclàssiques, d'on neix una gran escalinata de tipus imperial, presidida per dues estàtues de Salvador Gurri que representen el comerç i la indústria, i que condueix a la planta noble. En aquesta planta hi ha el Saló Lucrècia, que rep el nom de la magnífica escultura de Damià Campeny "Lucrècia moribunda" i que té el sostre ornat amb una pintura al·legòrica a la Junta de Comerç, obra de Bonaventura Planella. També hi ha el Saló Daurat, amb les parets entapissades amb seda de Damasc.

Estilísticament, segons alguns especialistes, com Joan Bergós, l'edifici es pot qualificar de palladià, però altres, com Joan R. Triadó, remarquen les seves semblances amb grans palaus francesos, com el Louvre, la qual cosa es palesa en el parament baix de filades carreuades i la singularització donada als cossos centrals i laterals. També Cirici Pellicer remarca les semblances amb el Petit Trianon, mentre que Otto Schubert l'enllaça amb les obres de Ventura Rodríguez i dels academicistes de San Fernando.

Des de mitjan segle XIX, l'edifici va estatjar la Cambra de Comerç, la Borsa i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Joan Ramon Triadó. Història de l'Art Català. L'època del Barroc. Edicions 62, 1984.

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí