Tipus | Imatges, retaules i objectes litúrgics |
Període | Segle XVI-XVII |
---|
Estil | Renaixement |
---|
Autor | Bartolomé Ordóñez / Pedro Villar / Claude Perret |
Situació |
Catedral de Barcelona. Interior |
Interès | Especial interès |
Bartolomé Ordóñez (Burgos, 1480-1520) va ser l'encarregat d'esculpir el rerecor de la Catedral, dedicat a santa Eulàlia, una obra que, si atenem el contracte signat amb el Capítol, es desprèn que havia de ser més ambiciosa que la que finalment es va executar, interrompuda per la prematura mort de l'artista, l'any 1520.
Se sap que l'any 1917 Ordóñez era a Itàlia per adquirir el marbre i que d'allà es va endur alguns artistes italians per ajudar-lo a produir l'obra i que quan va morir, tres anys després, tornava a ser a Carrara per realitzar un nou encàrrec. Entre aquells anys va encarregar-se d'executar l'obra, d'una extraordinària qualitat, la qual és considerada com el màxim exponent de l'escultura renaixentista a Catalunya.
El rerecor, concebut amb caràcter arquitectònic, s'expressa en forma de façana, amb un sòcol de carreus i quatre relleus inscrits entre columnes sobre un fris de grotescos. S'atribueixen directament a Ordóñez les estàtues de santa Eulàlia i sant Sever i els dos plafons dedicats al judici i de la santa i al seu martiri en la foguera. Segons Marià Carbonell¹ "la força plàstica dels protagonistes (aïllats en un espai neutre i despullat, sense paisatge, sense arquitectures) i el concepte èpic de la narració no exclouen el gest elegant (per exemple, en els dos actors principals d’Eulàlia davant del pretor) ni el tractament minuciós dels detalls".
L'acabat de l'obra, que Ordòñez no va poder concloure en morir l'any 1520, no es va reprendre fins als anys 1563-1564. En va ser l'encarregat l'escultor aragonès Pedro Villar, que va seguir sobre manera la pauta imposada per la traça d'Ordóñez. Així, va completar les dues escenes que faltaven, la crucifixió de santa Eulàlia i -potser- la flagel·lació. També es va encarregar de la porta i probablement de l'encoixinat de carreus del sòcol i de la balustrada. Hi ha hagut controvèrsia entre els historiadors sobre l'autoria del relleu de la flagel·lació, que alguns autors atribueixen a Claude Perret, entre els anys 1619-1621. Encara més tardanes serien les estàtues de Sant Oleguer i de Sant Raimon de Penyafort. Seguint a Joaquim Garriga², "cal dir, en tot cas, que Villar -o els escultors que contribuïren a enllestir el rerecor- va seguir sense fibra l'epidermis de l'estil d'Ordóñez, amb relleus d'una freda correcció i d'una certa duresa en el clarobscur, que en les dues escultures s'anima discretament amb drapeig d'aire abarrocat".
¹Carbonell i Buades, Marià: Bartolomé Ordóñez i el cor de la catedral de Barcelona. Locus Amoenus, 5, 2000-2001.
²Garriga i Riera, Joaquim: L'època del Renaixement. Segle XVI. Història de l'Art Català. Volum IV. Edicions 62.