Tipus | Edifici religiós |
Període | Segle XVI-XVII |
Situació |
Serra de Cardó. Accés des de Rasquera |
Interès | Especial interès |
---|
Protecció | Bé cultural d'interès local (BCIL) |
---|
Cal interven- ció urgent | Necessita intervenció urgent |
L'orde dels carmelitans, tot i tenir convents en zones urbanes, escollia zones despoblades (els deserts) per als monjos que volien dur una vida d'ascetisme. La vall de Cardó, que l'any 1417 havia passat a mans dels monjos de Benifassà, oferia les condicions òptimes per a un assentament eremític, lluny de qualsevol poblament i amb aigua abundosa. La iniciativa va ser comandada per dos frares, Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo. L'any 1604 es va iniciar la construcció i el 1606 es consagrava la primera capella, dedicada a sant Hilari o Hilarió. L'any 1617 la comunitat, que va arribar a tenir 30 religiosos i eremites, ja estava establerta. Al voltant del convent es van anar construint tot un conjunt d'ermites (vegeu fitxa específica) per als monjos que volien viure isolats.
El convent, que pel seu aïllament va resultar poc afectat per les guerres, tenia encara una vintena de membres a començament del segle XIX, va ser víctima de l'exclaustració fruit de la desamortització de Mendizábal, l'any 1835 i això va provocar el seu abandonament i saqueig. L'any 1866 les seves restes van ser transformades en balneari, activitat que es va mantenir fins a l'any 1967.
El conjunt arquitectònic va resultar-ne molt alterat, però conserva en bona part les estructures del segle XVII. El mobiliari litúrgic de l'antiga capella va ser traslladat a la nova església construïda cap a 1940.