Monestir de Santa Maria de l'Estany
(L'Estany - Moianès)
L'Estany - Monestir (Foto: Graciel·la Vidal, 2016)
L'Estany - Monestir (Foto: Albert Esteves, 2016)
L'Estany - Monestir (Foto: Albert Esteves, 2016)
L'Estany - Monestir (Foto: Albert Esteves, 2016)
L'Estany - Monestir, claustre (Foto: Graciel·la Vidal, 2016)
L'Estany - Monestir, església (Foto: Graciel·la Vidal, 2016)
L'Estany - Monestir (Foto: Albert Esteves, 2016)
L'Estany - Monestir, escut de l'abat Rovira (Foto: Albert Esteves, 2016)
| Tipus | Edifici religiós |
|---|---|
| Període | Segle X a XII |
| Estil | Romànic |
| Situació | Plaça del Monestir |
| Protecció | Bé cultural d'interès nacional (BCIN) |
La comunitat de l'Estany, filial de la canònica de Vic, neix cap a 1080 i aviat és un dels centres d'expansió de la reforma romana de la vida del clergat sota la regla de Sant Agustí. Va creixent, dotant-se ràpidament de possessions per diverses comarques i de domini sobre moltes esglésies de l'entorn, impuls que s'allarga fins al segle XIV.
Aquesta riquesa es tradueix en la construcció d'un nou temple, consagrat el 1133, del claustre i dels diversos edificis monàstics. A voltes fou abadia, a voltes, priorat, segons qui vencia en les lluites de poder amb els canonges de Vic, gelosos del seu floriment. Aquest va comportar també cert desordre i mala conducta dels religiosos de l'Estany sota l'abat Rocabruna (que va exercir entre 1284 i 1311). Va tornar el control amb l'abat Desvall (entre 1312 i 1316). Els sarcòfags amb les despulles d'ambdós són al claustre, així com també el de l'abat Riudeperes, amb el seu escut: tres peres d'argent sobre un camp d'or (entre 1316 i 1329). Berenguer de Riudeperes pertanyia a la família posseïdora del castell del mateix nom i fou un dels màxims potenciadors del monestir.
La decadència s'esdevé a partir de 1364, quan es decideix la compra del terme jurisdiccional d'Oló, fet que suposa un gran endeutament. I la rebel·lió dels seus habitants, que preferien estar sota jurisdicció reial. El monestir pateix setge i destrucció el 1395 i la comunitat es dispersa.
S'intenta la reunificació entre 1410 i 1420, però els canonges es barallen: l'abat i alguns d'ells van a Manresa, d'altres, a Castellterçol i Sabadell. El bisbe de Vic aconsegueix el retorn de la vida monàstica a l'Estany, malgrat el seu anorreament. L'abat Pinosa impulsa la reconstrucció del complex. Segons Carles Puigferrat, hi ha notícies de la presència de Marc Safont, aleshores el millor arquitecte de Catalunya, al monestir entre 1437 i 1448 i potser després. Aquest any -1448- és el del terratrèmol que empitjora un altre cop la situació.
D'ençà de 1450, s'emprèn la reconstrucció. La comunitat és, però, més petita i de difícil gestió i mai es recupera. A la primera meitat del segle XVI pertanyen dos escuts presents al monestir: el de la porta que comunica l'ala sud del claustre i el museu i el de la porta d'entrada des del pati o plaça exterior de ponent. Són de la família Rovira de Barcelona (les insígnies d'abat: mitra i bàcul, i un roure travessat per una sageta, Rovira). Hi va haver tres abats Rovira: Gabriel (1481-1484), Pere (1550 o 1507-1519 o 1523) i Bernat (1519 o 1523- 1541).
El 1592 és l'any de la secularització del monestir. El 1775 es converteix, després de ser arxiprestat i col·legiata, en parròquia de la diòcesi de Vic.
Aquesta riquesa es tradueix en la construcció d'un nou temple, consagrat el 1133, del claustre i dels diversos edificis monàstics. A voltes fou abadia, a voltes, priorat, segons qui vencia en les lluites de poder amb els canonges de Vic, gelosos del seu floriment. Aquest va comportar també cert desordre i mala conducta dels religiosos de l'Estany sota l'abat Rocabruna (que va exercir entre 1284 i 1311). Va tornar el control amb l'abat Desvall (entre 1312 i 1316). Els sarcòfags amb les despulles d'ambdós són al claustre, així com també el de l'abat Riudeperes, amb el seu escut: tres peres d'argent sobre un camp d'or (entre 1316 i 1329). Berenguer de Riudeperes pertanyia a la família posseïdora del castell del mateix nom i fou un dels màxims potenciadors del monestir.
La decadència s'esdevé a partir de 1364, quan es decideix la compra del terme jurisdiccional d'Oló, fet que suposa un gran endeutament. I la rebel·lió dels seus habitants, que preferien estar sota jurisdicció reial. El monestir pateix setge i destrucció el 1395 i la comunitat es dispersa.
S'intenta la reunificació entre 1410 i 1420, però els canonges es barallen: l'abat i alguns d'ells van a Manresa, d'altres, a Castellterçol i Sabadell. El bisbe de Vic aconsegueix el retorn de la vida monàstica a l'Estany, malgrat el seu anorreament. L'abat Pinosa impulsa la reconstrucció del complex. Segons Carles Puigferrat, hi ha notícies de la presència de Marc Safont, aleshores el millor arquitecte de Catalunya, al monestir entre 1437 i 1448 i potser després. Aquest any -1448- és el del terratrèmol que empitjora un altre cop la situació.
D'ençà de 1450, s'emprèn la reconstrucció. La comunitat és, però, més petita i de difícil gestió i mai es recupera. A la primera meitat del segle XVI pertanyen dos escuts presents al monestir: el de la porta que comunica l'ala sud del claustre i el museu i el de la porta d'entrada des del pati o plaça exterior de ponent. Són de la família Rovira de Barcelona (les insígnies d'abat: mitra i bàcul, i un roure travessat per una sageta, Rovira). Hi va haver tres abats Rovira: Gabriel (1481-1484), Pere (1550 o 1507-1519 o 1523) i Bernat (1519 o 1523- 1541).
El 1592 és l'any de la secularització del monestir. El 1775 es converteix, després de ser arxiprestat i col·legiata, en parròquia de la diòcesi de Vic.
- Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí