Escultura catalana. Primera meitat del segle XIX. Del Neoclassicisme al Romanticisme 

Albert Esteves

Deia el crític Feliu Elias que la història de l’escultura catalana del segle XIX comença, en rigor, a meitat de segle. Les primeres cinc dècades són, per a les belles arts, un veritable desert. I en aquest desert artístic l’escultura té, a més, un altre inconvenient, i és l’escàs interès que desperta en relació amb la resta de disciplines artístiques. Només la figura excepcional de Damià Campeny, i el ressò de l’obra d’Antoni Solà -establert a Roma-, tots dos plenament identificats amb l’estil neoclàssic vigent a tota Europa, constitueixen el reduït oasi de l’escultura catalana entre 1800 i 1850. Al marge d’això, només la imatgeria i el pessebrisme serveixen per mantenir actius un esplet de petits tallers dirigits més per artesans que per artistes.

Quan, cap als anys trenta, el Romanticisme comença a instal·lar-se a Catalunya, inicialment en el gravat i després en l’arquitectura -un Romanticisme de caire bàsicament medievalista-, a l’àmbit de l’escultura no podem parlar de cap artista que pugui ser qualificat en sentit estricte d’escultor romàntic. És cert que algunes de les obres de Solà dels anys trenta -com el grup de Daoiz i Velarde o el seu Cervantes madrileny- palesen evidents connotacions romàntiques. I també hi ha la figura aïllada de Manuel Vilar, proper al Natzarenisme, però el seu esclat romàntic -de temàtica indigenista- es produeix un cop instal·lat a Mèxic, on va residir fins a la seva mort. És paradoxal, diu Francesc Fontbona, que mentre el millor escultor català és fora del país, les obres de major compromís -com la sepultura de Josep Xifré a Arenys de Mar o la font del Pla de Palau- s’hagin d’encarregar a artistes francesos o italians. A Catalunya només pervivia el tradicionalisme religiós o profà, més ancorat al Barroc que al Romanticisme- i figures menors com Domènec Talarn o Ramon Padró.

Principals artistes

Damià Campeny (Mataró, 1771 – 1855)

Antoni Solà (Barcelona, 1780 – 1861)

Josep Bover (Barcelona, 1804 – 1866)

Ramon Pedró Pijoan (Barcelona, 1809 – 1876)

Domènec Talarn (Barcelona, 1812 – 1902)

Manuel Vilar (Barcelona, 1812 – 1860)

Josep Ancicet Santigosa (Tortosa, 1823 – 1895)

Joan Figueras Vila (Girona, 1829 – 1881)